Visca la Lua!, Visca la Santa!,Visca en Dani!
Oh! Quin moment va arribar la nit que vaig trencar aigües. Amb la tranquil·litat em vaig arreglar per anar a l’hospital, mentre en Dani es fumava el seu últim cigarret escoltant música amb alegria i emoció pel que s’acostava.
Vàrem arribar a l’hospital i les contraccions es varen fer, poc a poc, més dures però suportables, sabia perquè sorgien aquests dolors, i era per què el meu cos s’estava preparant perquè la Lua comencés a sortir. En Dani no em deia moltes paraules però la seva paciència i força espiritual és el que em va mantenir, encara que a estones s’adormia, clar amb 14 hores de contraccions i la nena no volia sortir! En el moment de l’expulsió em sortiren unes forces i valentia que el dolor no el vaig conèixer, i sé que una personeta d’allà dalt em va ajudar a que el naixement d’aquesta criatura sigui lo més preciós (la Lua es i serà lo més preciós). ¡Cada moment del part el vaig disfrutar! Així que, familia i amistats meves, no sóc ningú per a donar consells, sols dir-vos que des de l’embaràs fins al naixement d’un@ fill@ és genial portar-ho amb dolçor, emoció, alegria i sobretot, estar vigorosos i plens de vida.
La mama
Lua ya está aquí, con la copa en la mano...Bé, què haig de dir?, tothom ja ho sap, i tothom està esperant veure-la (en persona o en fotos), o sigui que si entren a l’apartat de
fotografíes, veurán noves fotos, i sobretot fotos de la Lua.
Pel demés...? La veritat costa trobar un moment i escriure quan estàs embriagat de Lua... només puc dir-vos, que tot ha sigut molt bonic, les pors s’han convertit en admiració, alegria i amor. Sí que és cert que el part va ser molt llarg -14 hores-, i que jo no vaig aguantar i em vaig posar a dormir en el llit de part mentre la Santa feia els seus exercicis per a passar les contraccions,... però aquesta llarga espera val la pena, doncs veure a la teva estimada ni tan sols fer un gest, ni un crit, ni una cara de dolor... i la Lua tampoc. I al veure-la només les llágrimes d’alegría vàren poder impedir-me veure-la una i una altre vegada... no sé, una sensació molt especial, segurament els que sigueu pares m’entendreu!
Dons res, ara ja a casa, molt content@s i molt tranquil@s; us puc assegurar –pel moment- que això de l’estrés del primer mes i el no dormir, no és cert, l’únic moment que ens estresem és de 19h a 22h quan hi ha cua de visites (ara no us ofengueu, eh?); i lo de dormir? doncs cada 2 hores toca llevar-se, però hom ho fa tan a gust... al final si comptes, dorms més que quan surts de festa!
Una abraçada a tot@s!
El Tata.
